Personal Learning Environment

     Un PLE (Personal Learning Environment) és “un conjunt d’eines, fonts d’informació, connexions i activitats que cada persona utilitza de forma assídua per aprendre” (Adell &Castañeda, 2010). Dins aquesta entrada, us present el meu PLE:

LA BRETXA DIGITAL

    Com ja sabem, “la bretxa digital és una expressió que fa referència a la diferència socioeconòmica entre aquelles comunitats que tenen Internet i aquelles que no, o la diferència entre els ""connectats"" i els ""no connectats"". També s'utilitza per a les diferències que n'hi ha entre grups segons la seva capacitat per utilitzar les TIC de forma eficaç.” (xarxanet.org).

Aquestes desigualtats, que sorgeixen fruit de l’accés o no en aquestes tecnologies, el naixement i la gran progressió d’aquesta bretxa digital, considero que són molt més entenedores a través d’imatges representatives, que mitjançant un llarg escrit sobre com són aquestes. Ja sabeu, nosaltres, els de la generació digital, així com ja varem explicar a les passades entrades, ho volem tot ja resumit, esquemàtic, visual... Per tant, que millor que repensar amb imatges i vinyetes les conseqüències que va anar provocant aquesta bretxa digital amb la que convivim i que poc a poc es va fent més invisible. 

blog.pucp.edu.pe

disenosocial.org

ehu.es

juandomingofarnos.wordpress

centrointernetsegura.es

FAMÍLIA I ESCOLA

   El nostre Sistema Educatiu, deixa un poc al marge a les famílies dels nostres alumnes de la feina que es fa en el centre i per tant, crea una barrera en la creació d’una educació conjunta i consensuada.  És aquesta poca proximitat que a vegades es dona, la que en moltes ocasions genera que les famílies per als docents del centre siguin com una intromissió en el seu treball, quan aquestes volen accedir a la vida de l’aula, de l’escola. I això es provoca, principalment, perquè ni familiars ni docents han estat formats per participar conjuntament. Des de fa anys, i sobretot a l’Educació Infantil, la comunicació família–escola es fomenta moltíssim i es treballa en la formació dels nous docent per a que tinguin les competències necessàries per afrontar el treball en equip amb les famílies dels seus alumnes de la mateixa manera que sempre ha estat important el treball en equip amb els altres professionals del centre.

Però és ben cert, que als altres cicles aquesta proximitat no succeeix molt i si sorgeix l’iniciativa de participar, la falta de formació a les famílies duu a una participació d’ells errònia que l’únic que fa és empitjorar el treball que es duu a terme a l’aula. I encara que és lògic que si els docents i les famílies no estan formats per treballar en conjunt puguin sorgir problemes, aquests no han de ser el motiu per deixar d’intentar-ho o per crear encara una barrera més alta i ample entre escola i família.

LES TIC COM A EINA COMUNICATIVA FAMILIA- ESCOLA

    Les tic estan a la vida i són una eina vertebrant per tenir una bona comunicació, és per tant, que l’escola ha de conèixer les grans potencialitats de les noves tecnologies, per fer d’elles un impuls i un mecanisme a través del qual accedir a les famílies del centre, començar a establir una bona comunicació amb elles i poc a poc aprendre a col·laborar junts.

Per a que això es pugui duu a terme, hem de seguir les pautes marcades pel Pla d’Actuació per la família TIC. Dit Pla d’Actuació, s’ha de començar amb la primera passa per part dels docents adoptant un rol actiu. Aquests, no s’han de doblegar davant els fracassos que puguin anar sorgint en la creació d’una bona comunicació amb les famílies, mantenint sempre una actitud pro-activa per anar desenvolupant el Pla d’Actuació. Les fases d’aquest Pla són 5:

1. CONEIXEMENT: El principal objectiu dels docents ha de ser conèixer les famílies dels seus alumnes i per tant incidir en conèixer quin és el nivell familiar quant a l’ús de les noves tecnologies, mitjançant qüestionaris, entrevistes, etc.

2. INFORMACIÓ: En aquesta fase, el centre s’ha de donar a conèixer, ha d’obrir les seves portes, per a que les famílies puguin tenir tota la informació dels projectes educatius que es duen a terme i del funcionament de tot el centre. D’aquesta manera, es podrà començar a crear idees de com poden les famílies ajudar als centres i els centres als familiars. Aquesta “jornada intensiva de portes obertes” es pot fer mitjançant un blog d’aula, de centre, una web, un grup a diferents plataformes de xarxes socials, etc.

3. FORMACIÓ: Encara que tot d’una que pensem en formació, pensem en formació de TIC per aquelles famílies que tenen un nivell baix en el seu ús i per aquelles que volen seguir progressant i aprenent cada vegada més. Moltes vegades, jo diria quasi totes, és molt més important adquirir formació en voluntariat i en altres aspectes que pareixen aïllats de la formació en TIC, però que van íntimament unides. 
Com ja he dit a la introducció d’aquesta entrada, la manca de formació per a treballar conjuntament és el principal motiu per a que sorgeixin problemes entre el docents i les famílies i es comenci a crear aquesta visió d’elles com a d’intromissió en el món escolar. Per tant, per a que això es pugui anar sanant, s’han d’oferir la formació en voluntariat, en saber com aportar idees, escoltar, entendre, valorar, criticar constructivament, diferenciar entre participar i col·laborar, no voler ser més però aprendre a ser igual. Vull dir, família i escola han de estar al mateix nivell quant a la formació dels fills-alumnes, que són els més importants i els principals en tota aquesta feina. I s’ha de formar també, a part de en l’ús de les TIC i el voluntariat, en tot allò que pugui aportar les competències necessàries als pares per elegir un bon material didàctic-tecnològic per als seus fills, que siguin capaços d’aportar també a casa un bon model d’ús de les noves tecnologies.

4. PARTICIPACIÓ: La participació, com ja he dit a l’apartat de formació, no s’ha de confondre amb la col·laboració. Participar és quan l’iniciativa parteix de l’escola i és el centre qui dissenya aquesta iniciativa, essent les famílies els participant sense tenir implicació. Per tant, s’ha de començar per aprendre a participar a voler conèixer més de les iniciatives, al centres voler obrir aquestes portes a donar a conèixer el que s’està pensar i elaborant per poc a poc passar a la següent fase de col·laboració.

5. COL·LABORACIÓ: En aquesta fase, els famílies són les creadores de les idees i les que conjuntament amb els professionals, treballen en el disseny d’aquestes idees, d’aquests projectes. Posant en marxa tota aquella formació rebuda a la fase 3  i tots els aprenentatges que s’han anat adquirint al llarg de totes les fases per intentar aconseguir una bona comunicació família-escola. 

COM HA ESTAT LA INTEGRACIÓ CURRICULAR DE LES TIC AL NOSTRE SISTEMA EDUCATIU?

     A la primera entrada d’aquest blog, ja varem tenir l’oportunitat d’aprofundir un poc sobre la implantació progressiva en la nostra vida quotidiana de les noves tecnologies, i com ha estat el canvi de visió de la societat vers aquestes. En aquell moment, varem realitzar una valoració global de tota la societat on es plasmava fermament la idea que les noves tecnologies, estan immerses dins la nostra vida diària amb una naturalitat que moltes vegades fa invisible la necessitat i dependència que tota la societat té d’elles. 

Com dèiem a dita entrada, els avanços tecnològics, van marcant una època de constant remodelació, on tota la societat ha d’assumir els canvis, i a d’avançar amb ells. Recollíem també, la informació d’un article d’en CABERO, J. El uso de la web en la sociedad del conocimiento, investigación e implicaciones educativas., on deixava constancia com al principi les TIC varen necessitar molts d’anys per aconseguir introduir-se dins la societat, amb una lentitud que poc a poc va anar agafant més velocitat fins no saber viure sense elles.

Per tant, recordant un poc aquella immersió que varem realitzar per conèixer com varen anar sorgint els canvis, com es varen implantar les TIC a la nostra vida i com aquestes varen començar a influir en el nostre sistema educatiu, dins aquesta entrada abordaré com va ser el camí que les noves tecnologies varen a ver de seguir per intentar integrar-se dins el nostre sistema educatiu. Aquest camí, consta de dues etapes diferents.  

En la primera etapa, a partir dels anys 80, les tics es varen començar a introduir dins les nostres aules, amb molta ajuda per part de l’Estat i el ministeri d’educació, marcant-se com a objectius i treballant en:
- La incorporació al currículum de assignatures relacionades amb la Informática.
- La creació de programes i plans oficials destinats a l’adquisició i dotació a als centres educatius d’equips i hardware informàtic.
- L’Ús dels ordinadors per la gestió administrativa dels centres.  
- La creació de programes o softwares educatius.
- La formació del professorat.

Inclús es va crear un projecte, anomenat el projecte “Atenea” impulsat pel MEC, que va constituir el “Programa de Noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació (PNTIC).

En aquesta primera fase, hi va haver moltes persones implicades que feren l’impossible per que tot sortís be, però la falta de recursos materials i econòmics adequats, anaven esborronar la il·lusió de tots aquells que ho intentaven. Tot això, conjuntament amb els canvis polítics, que no varen ser gens favorables a la introducció de les TIC a les aules, amb el canvi de pla per la LOGSE i la reducció de recursos econòmics per finançar les polítiques tecnològiques, varen anar fent desaparèixer els programes i els objectius que s’havien plantejat.

I a la segona etapa, amb l’entrada del segle XXI varen tornar agafar força les TIC; d’una forma més realista i menys ingènua que en els anys 80-90, amb el recolç per part de l’administració a les TIC i amb la creació del programa Elearning al 2000, amb el principal objectiu de dotar d’accés a Internet a totes les escoles europees en un any i de que fos possible l’accés des de cada aula així com una bona formació per als docents abans que finalitzes el 2002. Encara que a Espanya, no va poder seguir les normes del programa, va lluitar per crear el Pla Info XXI per treballar la alfabetització tecnològica a la nostra societat, un pla que ha adoptar altres noms, que s’ha anat modificant, que ha provocat al creació d’altres plans i projectes autonòmics, però sempre perseguint la intenció de millorar el sistema educatiu integrant les tecnologies com una eina habitual en el procés d’ensenyament-aprenentatge (E-A).

 
http://simplementemafalda.files.wordpress.com/2009/11/525.jpg

QUE HEM DE TENIR EN COMPTE PER SELECCIONAR UN BON MATERIAL DIDÀCTIC?

    A través de les classes teòriques realitzades sobre el tema 4 i les lectures per complementar tota la informació, hem pogut conèixer quines han de ser les característiques dels programes destinats als més petits; dels softwares adequats per utilitzar a l’etapa d’infantil. Dins aquesta entrada realitzaré un anàlisi dels punts principals i de les característiques que s’han de tenir en compte, a l’hora de seleccionar un programa infantil per a que aquest esdevingui de qualitat.

Per analitzar els programes infantils, hem de tenir en compte:

1. La presentació del producte: Aquesta pot ser molt vistosa, pot tenir il·lustracions atractives, que criden molt l’atenció, pot atreure als infants amb els regals que porten, etc. Però i encara que és molt necessària i que els professionals de la publicitat i l’anàlisi de mercat, compten amb aquests recursos per a que comprin els seus productes, una bona imatge no ens ha d’enganar per comprar un programa sense llegir i/o informar-se de com funciona, que treballa, quins objectius persegueix... No hem de seleccionar un producte o un altre per la seva imatge, sinó pel seu contingut. A la actualitat, trobem molts programes infantils que es venen amb una gran quantitat de regals i amb frases que captem molt bé la teva atenció. Això no vol dir que per atreure d’aquesta manera i tenir una imatge tant cuidada el seu contingut no sigui de qualitat, però hem de tenir molt present analitzar el contingut del producte que tenim a les nostres mans.

2. Edat: Moltes vegades, els programes infantils compten amb un ventall d’edat molt ampli. Això no vol dir per entrada que no estigui ben adaptat i que comptin amb una eina per equilibrar les activitats -jocs que conté a l’edat de l’infant que el faci servir. Però, moltes vegades quan els programes ens marquen que es pot utilitzar des dels 2 anys, per exemple, fins als 8-9, no contem amb diferents nivells de dificultat per a tots els jocs que conté, sinó que hi ha activitats destinades a les edats més petites i altres per a infants a partir de 7 anys. Això pot provocar que si un infant de 3 anys utilitza aquest software, es frustri davant activitats que no es capaç de realitzar o que un infant de 7-8 anys, s’avorreixi amb alguns jocs i no faci servir el programa, preferint d’altres que l’estimulen més. Personalment, amb els softwares que he fet servir amb els més petits de la casa, he vist una millor adaptació del contingut als programes amb un ventall d’edat reduït que quan aquest ventall és massa obert.

3. Instruccions: Les instruccions per conèixer i explicar el programa i les seves utilitats, han de ser clares i verbals, ja que el públic que l’utilitza és un públic no lector principalment. Així com l’edat va augmentant, també resulta convenient començar a introduir instruccions en text acompanyades de una lectura verbal, per fomentar la iniciació en la lectura. En aquest punt, hem de tenir molt en compte que les audicions que conté el programa han de tenir una bona qualitat. A les classes pràctiques i sobretot al taller que varem destinar per a treballar amb el programa Audacity, varem parlar de la importància de la qualitat tècnica del so. Per tant, amb tota la informació que tenim al nostre abast, tenim ja eines suficients per saber si els programes que fem servir a les nostres aules compten amb una bona qualitat, el so és net i el volum i vocalització de les paraules es prou clara.

4. Menú, barra de botons: El botons per accedir al menú del software han de estar sempre ubicats al mateix lloc, així com les seves icones han de ser prou grans i clares per identificar la seva utilitat.  En moltes ocasions, aquests punt no es tenen compte i la grandària i la posició de cadascun dels icones dificulta la utilització als infants més petits, fent difícil per les seves habilitats motores, clicar damunt els icones que volen i no en uns altres. A la lectura d’en Santos Urbina, Alguna consideraciones en torno al software para Educación Infantil, ens aporta la idea de que es convenient que els botons que es facin servir per canviar la configuració del programa tinguin una contrasenya per accedir, per tal de que només tinguin accés els adults. Això és un bon punt a tenir en compte.

5. Cursor (punter del ratolí): Aquest ha de ser prou gran per facilitar la seva ubicació amb un cop d’ull, però a la vegada no ha d’impedir visualitzar davall d’ell els icones. S’ha de tenir en compte que les diferents formes que pot tenir el cursor tinguin un bon contrast amb la pàgina dissenyada i que no disposi d’efectes que distreguin als infants. Moltes vegades, inclús quan nosaltres entrem dins un blog per exemple i trobem cursors amb efectes, ens posem a jugar amb ell i el fem girar una vegada i un altre. Ido, imagineu-vos que faran els infants, jugaran amb aquest efecte que atraurà molt la seva atenció i deixaran de banda les activitats que estan fent amb el programa.

6. Ús tutelat del software: Els programes per a infantil, ha de permetre ser utilitzats sense quasi necessitar l’ajuda dels adults, fomentant així l’autonomia dels més petits. Es per tant, que si tenim en compte tots els altres punts com; claredat en les instruccions i menú entenedor, es fa accessible el software als més petits, sense necessitar l’ajuda d’un adult que els hi expliqui on han d’anar o que han de fer. En aquest punt, m’agradaria fer un petit de recordatori per connectar això amb un tema que varem tractar a l’entrada anterior, sobre l’evolució de la manera d’aprendre i codificar dels nostres infants i com, si recordeu, a les noves generacions els motiven molt més les activitats d’assaig - error, on ells son els que decideixen quin camí seguir, quin itinerari i els jocs on es fomenta aquesta necessitat de multitareas i multifocus, de investigar per trobar la solució i de tenir la informació bastant esquematitzada. Si el software que els posem al seu abast, els permet treballar segons aquestes necessitats, i per tant adaptant-se a les noves formes d’ensenyament-aprenentatge, l’ús d’aquest material sense avorrir-se massa aviat, queda quasi assegurat.   

7. Nivells de complexitat: Així com ja ho he esmentat al punt dos de l’edat marcada pels creadors del software, el nivell de complexitat del programa ha d’anar en concordança amb l’edat que ens marquen. Si aquesta té un ventall ampli (2-8 anys), ha d’anar augmentant progressivament la dificultat de les activitats, tenint en compte que hi hagi un ampli ventall per als més petits, un ampli ventall entremig i un ampli ventall per als més major, de jocs i activitats que té programa. Amb aquest tipus de programes, aprofitem que els podem utilitzar molt més temps, que els destinats a un ventall més petits d’edat (3-4 anys). Però, hem de tenir molt en compte que només es pugui accedir a determinats nivells a través de la configuració que farà un adult. D’aquesta manera, els més petits només faran servir allò que estigui adaptat a les seves capacitats cognitives i els jocs/activitats més complexos els faran servir els més grans. Si el programa no disposa d’aquesta configuració, personalment, considero que és millor adquirir programes amb un ventall d’edat més reduït.

8. Adaptacions psicomotores: Per crear un programa infantil no només s’ha de tenir en compte que la informació i les instruccions s’entenguin correctament, sinó que aquestes es puguin dur a terme de forma efectiva. Per tant, hem de tenir molt en compte el nivell de destreses motrius per a cada edat i configurar el tamany del cursor, els botons i el disseny de totes les activitats segons les capacitats motrius dels infants als qui va dirigit el software.

9. Tractament dels errors: Aquest és un punt que com els altres el considero molt important i potser és un dels primer amb que jo sempre em sol fixar. El que es vol aconseguir amb els diferents softwares és que els infant aprenguin i aconsegueixin una sèrie d’objectius prèviament estipulats. Per tant, hem de tenir molt present no frustrar-los. Els jocs i activitats a un software fomenten l’aprenentatge assaig-error d’entre altres, però amb aquest error cal tenir molta cura. S’ha de treballar a partir d’un assaig que poc a poc necessitarà de menys ajuda i on cada vegada s’aconseguirà abans realitzar les activitats i sense quasi intents. Per tant, cal deixar de banda en la nostra selecció, aquells softwares on es senti un - Nooo, ho has fet malament..., i acceptar aquells que tracten l’error amb un - Estàs segur, torna a intentar-ho! i aquells que després de 2 o 3 intents com a  molt, donin pistes als infants per aconseguir la resposta correcta.

10. Variables idiomàtiques: Hem de tenir en compte els diferents dialectes que hi ha a una llengua. Per exemple, moltes vegades comprem programes creats a Sud Amèrica on parlen el seus propis dialectes, tenen una entonació diferent, paraules típiques que aquí no coneixem, etc. Això en principi, no ha de ser un problema i pot fomentar l’enriqueixement del vocabulari i la comprensió dels nostres alumnes, però considero que sí que hem de tenir present que aquestes variables idiomàtiques es donin a programes destinats per a infants més grans i no per les primeres edats, sinó per aquells que ja tenen una bona comprensió del llenguatge verbal.

11. Guia didàctica: El programa ha d’incloure una guia didàctica amb orientacions per a educadors i/o pares, prou detallada, per poder extreure el màxim suc possible al software i saber utilitzar-lo com cal. Aquesta guia, ha de comptar amb els punts següents:

1. Títol.
2. Grup destinatari.
3. Àrea i àrees tractades.
4. UD de referència i tema (si escau).
5. Objectius que es pretenen aconseguir.
6. Continguts tractats.
7. Justificació.
8. Descripció general i orientacions d’ús.
9. Representació gràfica del material. Estructura de les diferents pantalles on constin els enllaços existents.
10. Guió (exposició ordenada de les imatges, text, locució... a cada pantalla.
11. Qüestions organitzatives:
- Disposició i porga de la sala.
- Tipus d’agrupaments.
- Duració total de la sessió.
- Recursos necessaris.
12. Pautes d’avaluació.
13. Activitats i recursos complementaris.

L’ESCOLA 2.0

     Dins aquesta entrada, m’agradaria realitzar un recorregut sobre el canvi de visió que ha tingut la societat quant a les noves tecnologies, com poc a poc s’han anat implantant dins el nostre dia a dia i com influeix actualment l’ús de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació al nostre sistema educatiu, així com les possibilitats de l’ordinador i les xarxes a l’escola.

1. El canvi de visió de la societat vers les noves tecnologies i la implantació progressiva en la nostra vida quotidiana:

     Les noves tecnologies, estan immerses dins la nostra vida diària amb una naturalitat que moltes vegades fa invisible la necessitat i dependència que la societat té d’elles. Només aquelles generacions que varen néixer i viure durant la major part de la seva vida sense tenir al seu abast les noves tecnologies i per tant, van haver de viure el naixement i desenvolupament de les TIC, són les que poden fer-nos arribar de primera mà com aquestes ens han canviat la vida, ja que les generacions red, mouse, natius digitals, etc., han propiciat aquesta naturalitat amb la que convivim amb les TIC.

Al nostre món, estem constantment en adaptació. Els avanços tecnològics, estan marcant una època de constant remodelació, on tota la societat ha d’assumir els canvis, i a d’avançar amb ells. Dic que ha d’assumir els canvis perquè considero que un temps abans, cadascun podia decidir si acceptava incorporar i fer-ne ús d’aquests avanços en la seva vida o no, en la mesura de les seves possibilitats. Avui en dia, crec que aquesta decisió no és tan lliure. Com moltes vegades hem sentit; “les telecomunicacions han canviat el món”, i si vols pertànyer al món (hem refereixo, en aquest “primer món” al qual vivim), has de canviar amb ell.

Així com podem llegir a l’article d’en CABERO, J. El uso de la web en la sociedad del conocimiento, investigación e implicaciones educativas., al principi les TIC varen necessitar molts d’anys per aconseguir introduir-se dins la societat, començant pel telèfon i la televisió. Una lentitud que poc a poc va anar agafant més velocitat fins no saber viure sense elles. És per tant, que si al principi el problema era acceptar o no els avanços tecnològics i permetre-les hi l’entrada al nostre dia a dia, canviant així la concepció que moltes famílies podien tenir. Avui en dia el problema i sobretot a les noves generacions, és l’existència d’una dependència creada pel desconeixement del que és conviure sense les TIC.

2. Influència de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació al nostre sistema educatiu:

     Seguint amb al darrer paràgraf del punt anterior, més enllà d’una dependència de les TIC pels canvis de la societat, moltes investigacions com les d’en (Cabero, 2001), ens argumenten com la interacció amb la tecnologia i el sistema simbòlic a fet canviar la nostra manera d’entendre i per tant d’interaccionar amb el medi, i com això ha provocat canvis en les nostres habilitats cognitives i metacognitives. Com aquesta cultura tecnològica, repercuteix tant en la manera de codificar i transmetre la informació, com en els nostres processos cognitius. Uns canvis, que el sistema educatiu ha de tenir molt presents i ha de valorar al màxim, per adaptar-se ell també als continus canvis de la societat.

Altres autors, com Toffler y Toffler (2008) plasmen la idea que les noves generacions són: “multitareas y multifocos de interés, que sustituyen por doquier a la concentración en algo fijo”. (Boschma, 2007, 47-48), ens afirma que la societat informatitzada processa la informació més propera a Einstein, que a Newton. Ens fa conscient de com les noves generacions són més creatives i multidisciplinaris que racionals i lògiques.

Per tant, si tenim unes noves generacions: creatives, multidisciplinaris, multifocus, amb tendència a l’autoaprenentatge, que prefereixen lo divers, flexibles, que es senten segurs en temps ràpids i requereixen constats canvis d’activitats. Si tenim alumnes amb unes habilitats extraordinàries per treballar amb les TIC, per fer-ne ús d’elles i treure-les hi un bon profit fomentant les seves ganes per utilitzar-les, el nostre sistema educatiu ha de recolzar i adaptar-se a les noves necessitats i problemàtiques d’aquestes noves generacions, d’aquests nous alumnes.

Per començar a treballar en l’adaptació del nostre sistema educatiu, en aquesta realitat de societat amb la que fa un parell d’anys ja convivim, es va fer necessari afrontar una sèrie de reptes com els que ens relata (Cabero, 2008, 22). Aquests són:

A) Transformació i velocitat de canvi. 
B) Les instàncies educatives reglades deixaran de ser les úniques estàncies de formació.   
C) Entorns altament tecnificats posats a disposició del professorat i l’alumne.
D) Transformació de les concepcions de l’aprenentatge. Formació centrada en l’estudiant.
E) L’articulació de l’aprenentatge en torn al sincrònic i asincrònic.
F) Formació de l’estudiant en noves competències i capacitats.
G) Necessitat d’alfabetitzacions diferents.
H) Transformacions dels rols del professorat (professor-guia).
I) Canvis en les estructures organitzatives.

J) La necessitat de configurar xarxes de formació.

Es cert que depèn de l’escola i del grup de docent i professionals del centre el fet d’integrar les TIC dins el dia a  dia a les seves aules. Moltes vegades influeix la idea de complexitat que suposa el  començar a treballar amb certs dispositius electrònics. Alguns professionals, i moltes vegades els de generacions més antigues, senten certa frustració que desemboca en un recel a incorporar en la seva manera de treballar, l’ús de les TIC. Per tant, ajudar a incidir les TIC en l’educació dels nostres alumnes ha de ser una tasca col·lectiva, que s’ha d’anar poc a poc aconseguint per mitjà de la implicació i la col·laboració de tots els mestres. Uns professionals que han d’adquirir nous rols, incloure nous coneixements i canviar la seva concepció d’educació i metodologia a seguir. En definitiva, que han d’estar fermament compromesos a actualitzar-se i seguir evolucionant.

Per a que els docents puguin integrar la tecnologia de manera efectiva i realitzar una pràctica pedagògica eficaç, han de dominar allò que el model TPACK denomina els tres grans blogs (Coneixement del contingut, coneixement pedagògic i coneixement tecnològic) que engloben un enfocament de l’aprenentatge complet. I per a que aquest aprenentatge sigui complet i els infants puguin fer un bon ús de les TIC que tenen al seu abast, la bona selecció que els docents hagin fet d’aquestes i del material interactiu ofertat és imprescindible. Perquè dotar les aules d’aquests mitjans, moltes vegades és molt difícil i quan les tenim, hem de saber treure-les hi el millor profit, i per a que això sigui possible, els mestres han de tenir una bona formació quant a l’ús de les TIC i les condicions que han de tenir els softwares seleccionats perquè siguin adequats, enriquidors i propiciadors de grans coneixements i aprenentatges.

3. Les possibilitats de l’ordinador i les xarxes a l’escola:

     Existeixen una gran quantitat de possibilitats i aprenentatges que el treball amb noves tecnologies aporta als infants, com ara; millorar les destreses motrius, generar motivació, facilitar la comprensió de conceptes, motivar la comunicació, etc. Les TIC exerceixen un paper important en el desenvolupament de les intel·ligències múltiples i abasta totes les àrees curriculars, així com també faciliten la integració educativa i la inclusiu de l’alumnat amb NEE.

A moltes aules, ja podem veure racons amb ordinadors i tablets que els infants poden utilitzar per jugar amb diferents aplicacions i jocs interactius. De la mateixa manera que moltes escoles compten amb televisors i/o projectors on visualitzar pel·lícules, dibuixos i power points. Potser el recurs de les càmeres de vídeo sigui la més instaurada a les aules des de fa temps, amb les que els mestres enregistren diferents moments i activitats. Tot un recurs que posteriorment els pot servir per a realitzar diferents avaluacions o com a material que mostrar a les famílies.

Quant a les possibilitats de l’ordinador, a part de l’esmentat anteriorment sobre la quantitat d’activitats, jocs interactius i múltiples formes en que els nostres alumnes el poden utilitzar, és una eina fonamental per treballar una de les majors problemàtiques dels centres. És per tots sabuts la dificultat que moltes vegades existeix en els centres per comunicar-se amb les famílies. Un fet que moltes vegades no és per falta d’interès d’aquest vers l’educació dels seus fills, sinó per la manca de temps del que disposen. Per tant, l’ús de les TIC ens pot afavorir molt aquesta comunicació família-escola. Fa uns anys varen brotar la creació de blogs d’aula i/o centre on es té permanentment informats als pares i mares dels alumnes, sobre tot el ocorre a les aules (activitats, notícies, fòrums...). Aquestes plataformes, s’han anat fent molt fortes poc a poc i de cada vegada més centres i docents es volen implicar en crear el seu propi blog. De la mateixa manera, encara que amb menys força però també s’utilitzen, altres plataformes com Email o l’ús de l’Skype, per poder parlar amb les famílies.

I per concloure, apart de l’ús que fan els nostres alumnes i de l’ajuda que tenim de l’ordinador i les xarxes per comunicar-nos amb les famílies dels nostres infants, les xarxes són imprescindibles per a l’intercanvio d’informació entre els professionals.  Internet, es troba farcit de webs, blogs personals i una gran quantitat d’eines per intercanviar informació amb altres professionals de l’educació. Una eina amb un valor incalculable, on amb un simple clic ets capaç de trobar molta informació sobre allò que necessites. Es clar que cadascun elegeix allò que vol utilitzar i no tot és de qualitat, però la sort de que tots ens puguem ajudar mostrant allò que sabem fer, que ens ha anat be i que pot ser interessant per als altres, intercanviant les nostres experiències i resolvent els dubtes dels companys, fa de les xarxes una font imprescindible en aquesta nova escola 2.0.